dissabte, 13 de maig del 2023

I CENTENARI DE LA CORONACIÓ DE LA VERGE DELS DESEMPARATS I VISITA DE “LA PEREGRINA” AQUEST MATÍ (1923 / 2022)

El diumenge dia 13 d’abril de 1923 la nostra Parròquia estava invitada a la processó de València en honor de la Verge dels Desemparats, un acte que estava inclòs dins el programa de les “Festes de la Coronació”, com a conseqüència de la sol·licitud feta l’any anterior per l’arquebisbe Enrique Reig al papa Pio XI que havia acordat atorgar la coronació canònica a la venerada imatge de la Patrona dels valencians. Enrique Reig ja era Cardenal en el moment de la Coronació i encara que el seu destí era Toledo com a Cardenal Primado d’Espanya, va romandre a València sis mesos més fins aquells dies.

I em base en la informació que recollia el diari “La Correspondencia de Valencia  ... - Año XLVI - Número 18977 – 14 de Abril de 1923 – pàg. 1.

La notícia deia així: “El eminentísimo Prelado de la diócesis ha dirigido una circular a los párrocos encareciéndoles la necesidad de contribuir al mayor esplendor de la grandiosa procesión que en honor de la Santísima Virgen de los Desamparados ha de celebrarse en nuestra ciudad el domingo 13 de mayo y que será uno de los principales actos de las Fiestas de la Coronación manifestación espléndida de la piedad y filial amor a nuestra excelsa Patrona, no solo de los moradores de la capital, sino de los demás fieles de la diócesis.


Las parroquias deberán asistir con cruz alzada y estandarte e imágenes de los titulares de todas las Asociaciones que no sean de Nuestra Señora de los Desamparados, debiendo dar aviso de su asistencia antes del 30 del corriente.

Las parroquias invitadas especialmente a la procesión, son las de Almusafes, Albal, Alcácer, Albalat dels Sorells, Aldaya, Alacuás, Almácera, Albuixech, Alboraya, Benetúser, Benicalap, Benifaraig, Benimaclet, Burjasot, Beniferri, Bonrepós, Benimámet, Borbotó, Beniparrell, Bétera, Cuart de Poblet, Carpesa, Chirivella, Catarroja, Cruz Cubierta, Castellar, Campanar, Cañamelar, Cabañal, Estivella, Fuente de San Luís, Foyos, Godella, Liria, Marchalenes, Monteolivete, Masalfasar, Masamagrell, Masarrochos, Moncada, Manises, Meliana, Museros, Masanasa, Mislata, Pinedo, Paiporta, Picaña, Patraix, Picasent, Puebla de Farnals, Paterna, Puig, Rocafort, Rafelbuñol, Sagunto, Silla, Sedaví, San Juan de la Ribera, Santa María de Jesús, Tabernes Blanques, Torrente, Vinalesa, Vera y Villanueva del Grao.”

Com heu pogut llegir la nostra parròquia es trobava situada en primer lloc del llistat, un llistat que pretenia ser en ordre alfabètic de pobles, però que no ho era exactament, perquè dins cada lletra inicial estaven desordenats.

Aquelles “Festes de la coronació” duraren alguns dies i comptaren amb la presència dels Reis Alfonso XIII y Victoria Eugenia. L’acte de la cerimònia de la coronació fou el dia 12, que començà amb la Missa Pontifical a les vuit del matí i ja a partir de les onze la Verge fou coronada a la Plaça de Tetuán amb la presència dels Reis, autoritats religioses, civils i militars, davant d’unes 50.000 persones.

El diumenge 13, dia de la seua festa, començà amb una altra Missa Pontifical en la que participà el Cardenal Benlloch i per la vesprada a partir de les quatre començà la processó general que també estigué presidida pels Reis. És en esta processó en la que participà la Parròquia de Sant Bertomeu junt a moltíssimes altres de la Diòcesi.

Prèviament s'havia fet un concurs per triar el cartell que seria usat per a la festa programada però malgrat que el guanyà l’artista Vicente Canet Cabellón amb la seua obra titulada “Ampáranos”, al final fou canviat per un altre -més monàrquic i sense firma- i crec que ara, un segle després, és el què està usant-se per celebrar el primer centenari, encara que no trobe per cap lloc la referència al seu autor.

Per elaborar esta informació he usat un complet article de Baltasar Bueno al diari Levante del 22-10-2021 en edició digital titulat “Ante el primer centenario de la coronación de la Virgen de los Desamparados”, del qual aconselle la seua lectura si voleu ampliar informació i he agafat també alguna de les fotos que s’acompanyen d’aquells dies de fa un segle.


Però vull enllaçar les dates de fa 100 anys amb el viatge que dins la celebració del centenari està realitzant la Mare de Deu del Desemparats al “maremòbil” per tots els pobles de la Diòcesi i que hui arriba a Almussafes a les 11:30 fins la porta de la nostra Parròquia dedicada -com tots sabeu- a l’advocació de Sant Bertomeu.


Sobre el primer viatge de “La Peregrina” a Almussafes del que tinc constància documental ja vaig parlar el dia 10 de maig de 2020 al grup “d’ALMUSSAFES HISTÒRIA RECENT”, fou al final del segle passat, aleshores estigué al nostre poble entre els dies 28 de juny i 1 de juliol de 1996, dies durant els quals, els tres primers, faria el recorregut per tots els carrers del poble amb una programació repartida en tres sectors. Amb posterioritat, crec que ja en 2002, s’adquirí una imatge de la Mare de Deu dels Desemparats, fou beneïda i es constituí una “Confraria” al voltant de la seua advocació. Esta informació procedeix de la carpeta dedicada a la Mare de Deu pel que fou el meu amic Vicente García Castillo, arxiu del qual ha eixit també la reproducció de l’estampa de 1996 que acompanye usant el seu propi emmarcat, encara que jo he canviat la configuració original per tal d’ajuntar les dos parts de l’estampa en una sola imatge. També un cartell que ja vaig traure en maig del 2020.

I tornant al dia d’hui, Almussafes i els pobles de la contornada -Alginet, Benifaió, Sollana i el Romaní- reben la seua visita dins el recorregut programat per aquesta data del 25 d’agost.

Acompanye algunes imatges de fa un segle i altres més actuals. Gran part d’elles provenen de la Xarxa, entre elles les de l’article de Baltasar Bueno al·ludit, publicat al diari Levante (digital) així com a “Religión digital”, tres dies després.

Publicat al grup de Facebook "Almussafes segle XX" el dia 25 d'agost de 2022.

 

dilluns, 21 de març del 2022

ARTICLE D'OPINIÓ AL DIARI: "CAP CARRER AMB NOM DE DONA A ALMUSSAFES"

Seguint amb el tema de la inauguració del carrer Mestra Sicluna i després de llegir la noticia publicada fa dos diumenges, em vaig veure obligat a donar la meua opinió en la qual arreplegue algunes puntualitzacions sobre el que s’hi deia. Precisament el meu títol era “Puntualitzacions a una notícia del diari del diumenge passat” però el diari el canvià pel que hi figura, que venia a suposar la conclusió del que jo hi raonava.

Ahir va aparèixer per ahí a un parell de murs però no es podia llegir -per part dels no subscriptors/ores, com jo mateix- es veia mitja foto de la meua persona i un parell de línies escasses. Al diari en paper venia. Hui, qui vulga fer-ho haurà de passar necessàriament al blog, on està transcrit el text complet.

Es pot estar a favor o en contra del treball fet, pot molestar, pot agradar, etc., però des del punt de vista del Cronista, el seu contingut està basat en la realitat. 

Així és com el vaig enviar al diari (sense la lletra negreta al text del diari que ara sí fique): 

«PUNTUALITZACIONS A UNA NOTÍCIA DEL DIARI DEL DIUMENGE PASSAT

El dia 13 de març aparegué a la pàgina 34 d’aquest diari la notícia titulada “Almussafes inaugura una calle en honor a la docente Empar Sicluna”. Però com a Cronista Oficial em toca fer algunes puntualitzacions, ja que ni he segut consultat ni tampoc s’ha considerat la meua opinió al respecte.

El carrer inaugurat a la “Mestra Sicluna” no es troba al casc urbà de la localitat com sembla donar a entendre el titular (al contingut es diu: “para denominar una de las calles de la población”), sinó a un dels vials del Polígon Industrial Juan Carlos I d’Almussafes inaugurat en 1996, situat aproximadament a un quilòmetre de distància del nostre poble. Vial que no ha necessitat mai un nom (“D2” era la referència). Un vial que té camps de cultiu a gran part d’un costat i una zona esportiva, però que no tindrà mai vivendes ni números de policia de carrer. Si portava 25 anys sense nom és perquè no li feia falta.

Encara que el Projecte educatiu “Mereixem un carrer” treballat als centres educatius era un indubtable projecte d’igualtat, l’elecció de l’emplaçament del carrer ha segut el resultat d’una decisió política que no comporta igualtat (l’alumnat i professorat sols votà entre un llistat de 12 dones propostes pel primer grup), ja què ha resultat discriminatori per sexe respecte a la situació dels carrers amb noms del Magisteri, doncs als carrers del casc urbà del poble n’hi ha dos dedicats a homes (el Mestre Cardona, company de treball de la Mestra Sicluna, batejat en 1912 i el Mestre Medina, en 1956). I no és precisament “igualtat” que a la Mestra Sicluna se li adjudique un carrer a una zona fora del casc urbà, que mai apareixerà dins el nostre “callejero”. Els noms de carrers de mestres homes ací i el de la mestra dona... allà!.

El fet de que la inauguració estiguera programada dins la “7ª Setmana per la Igualtat” que coincidia amb la Setmana de la Dona no l’imprimeix un “encuny d’igualtat”, tal com es veu a estes puntualitzacions. No se li dona cap visibilitat a la docent en una via pública del Polígon Industrial, com sí passaria a una via urbana. Es pot dir “he viscut al carrer Mestre Cardona” o “sa tia té una botiga al carrer Mestre Medina”, però no podrem dir mai “viu al carrer Mestra Sicluna”, eixa és la diferència. El greuge que es volia llevar pel fet de ser dona quasi es manté, gràcies a l’emplaçament triat.

Levante 20-03-2022

Entre els noms dels 12 carrers del Polígon (que no estan inclosos al llistat de carrers d’Almussafes) sols un era de persona, el de Henry Ford, pel motiu obvi de estar dins un polígon annex a la planta de Ford Almussafes. Els altres noms corresponen a partides del terme municipal, llocs situats a les terres que agafà l’empresa, o de vents... Empar Sicluna no era científica, enginyera o tecnòloga,... treballs que podrien servir per haver donat el seu nom a un carrer de Polígon Industrial. Però el seu lloc allà no té sentit si pensem que era una senzilla mestra rural del segle XIX en un poble sense indústries amb uns 1.800 habitants. Si la seua figura i el seu treball estigué completament lligat a aquell Almussafes menut, amb una quinzena de carrers, a través de les xiquetes que ensenyava, “la Mestra es mereixia un carrer important al casc urbà” i no a un lloc situat fora del poble, on no habita -ni habitarà mai- cap almussafeny o almussafenya.

Fa alguns mesos vaig dir públicament que si havien estat 82 anys sense cap nom de carrer de dona no calia córrer ara i prendre una decisió inapropiada i sense consens perquè es poguera mantenir molts anys. Aleshores, si el problema per nomenar-la a aquell emplaçament i amb urgència venia provocat per què no n’hi havia carrers nous sense nom, la solució era fàcil, bastava haver aplicat amb més agilitat la legislació sobre Memòria històrica i democràtica. Això haguera resolt el problema al quedar un o dos carrers amb nom vacant. I després, sols calia substituir els noms! Al possible canvi de Vicente Gay (Forner) pel de la Mestra Sicluna no sols s’hauria triat el carrer en que tenia situada la seua escola i la seua casa habitació, com ja he dit en alguna ocasió sense que servisca de res, sinó també on estava situada la vivenda familiar que encara pertany als seus descendents. Eixes persones que viuen als nostres carrers i que el Cronista coneix no estaven invitades a l’acte en que s’homenatjava a la seua rebesàvia mestra.

Malgrat la inauguració produïda, el Cronista pensa que Almussafes continua actualment amb “0 carrers” amb nom de dona, per que aquell no suma al llistat de carrers dels poble.

I ja per acabar, toca puntualitzar també que la informació usada al parlar d’Empar Sicluna prové únicament de les investigacions de qui firma això, cosa que no es manifesta al text publicat.» 

dimarts, 15 de març del 2022

CRÒNICA DE LA INAUGURACIÓ DEL CARRER MESTRA SICLUNA (I ALTRES CONSIDERACIONS PERSONALS)

 
Encara que estava anunciada al fullet de la "7ª setmana per la Igualtat" pel dia 8 de març, la canviaren al dia 11. Aquell dia vaig agafar el cotxe per anar al Polígon Industrial i estar present durant la inauguració. Ho vaig fer prompte per què no volia que se m’escapara res... tenia molt d’interés en sentir el que anava a dir-se i com anava a justificar-se. Una vegada aparcat el vehicle em vaig dirigir cap allà caminant. Des de la distància ja es notava la presència d’agents de la policia local així com de membres de Protecció Civil. S’havia acotat una zona gran del pàrquing a ambdós costats per ser ocupada pels invitats a l’acte, que no eren molt més que les autoritats, alguns professor/ores i l’alumnat que intervingué el curs passat al Projecte “Mereixem un carrer”.   

M’he trobat ja destapada la placa de la part dreta del carrer, col·locada ben alta sobre la paret del recinte anomenat “Pistes de tennis i de pàdel” i he començat a fer fotos. La de la part esquerra entrant-hi estava oculta per una tela blava i un llaç roig a l'espera de ser destapada per les autoritats. Com a la part de l’IES no n’hi ha paret on col·locar la placa esta descansava sobre un pal metàl·lic situat a la vorera i clavat en terra junt la tanca que envolta l’IES per eix vial. Prop, s’havia ficat un entaulat amb un faristol per la intervenció de les persones que havien de parlar i un poc més enllà havien situat la part tècnica que controlaria el so del micròfon.

    

No més acostar-me al lloc una jove em preguntà si jo era Cecili -m’havia reconegut malgrat la mascareta- i vaig endevinar que es tractava de Mar Martínez, la professora amb la qual he mantingut una certa relació epistolar -sense paper- amb les formes de la nostra època. Hem conversat sobre el tema i el que jo pense i ja he transmès en més d’una ocasió públicament. 

Conforme s’acostava l’hora prevista han acudit les autoritats i han començat a eixir els diferents grups d’alumnes que l’any passat estaven en primer de l’ESO, es situaven als espais determinats, he saludat alguns dels professors i professores que conec.

Jo m’he quedat a eixa zona d’enfront per poder veure i fotografiar les persones que anaven a intervenir des del faristol.

Maria José Girona ha presentat l’acte. Primerament ha donat la benvinguda als presents i ha parlat de la importància que tenia el que anava a fer-se allí. “Diuen que la igualtat ha de partir de l’educació”, ha estat comentant aspectes del projecte educatiu en que han treballat alumnes de l’IES i dels col·legis Almassaf i Pontet. També ha dit algunes frases sobre la biografia d’Empar Sicluna.

A continuació i ja amb la presència de totes les autoritats, tant municipals com educatives, s’ha procedit a llevar el llaç i descobrir la placa amb el nom de “Carrer Mestra Sicluna”. Seguidament eixes autoritats han posat davant la placa.

   

A l’entaulat ha continuat la cerimònia amb les paraules de la Regidora de Polítiques d’Igualtat Belén Godoy. Esta ha parlat de que era un “dia històric, perquè per fi una dona donava nom a un carrer d’Almussafes”. 

Després, ho ha fet la Professora Mar Martínez que després d’expressar la seua alegria per estar al seu centre i a més pel motiu que havia tornat, Ha dit que “és un honor per a qualsevol docent, que un projecte que naix en les aules es faça realitat fora d’elles”. I ha explicat algunes qüestions al voltant del treball efectuat a partir del Projecte “Mereixem un carrer”, així com que la proposta d’eix nom va ser la del seu grup, el primer d’ESO D. Tot va començar quan algunes xiquetes de l’aula li preguntaren un dia “quants carrers amb nom de dona n’hi havia a Almussafes?”, però no era una pregunta de fàcil resposta si no s’havia revisat primer el llistat de carrers i a partir d’ahí començaren a investigar i arribaren a la conclusió de que eren 23 amb nom d’home i 0 amb nom de dona. Al final de la seua intervenció ha invitat a pujar algunes alumnes, entre elles María, que fou la que defensà el nom de la Mestra Sicluna. María també ens dirigí unes paraules amb emoció i sentint-se orgullosa de la tasca feta, així com altres dues alumnes més. 

Per últim, tancà l’acte el senyor Alcalde amb paraules al voltant també de la igualtat, “una democràcia no és plena si no hi ha igualtat”, és “un projecte que no té color comparat amb el que podem impulsar des de l’Administració”, o “tenim que ser iguals a tots els nivells” digué. 

Una vegada acabats els parlaments alumnes, professors/ores i autoritats han posat per a una foto conjunta. Després, cadascun/a s’ha encaminat al seu lloc de procedència. Jo he marxat cap el pàrquing junt les directores dels dos col·legis i la vici-directora de l’IES. 

I fins ací, queda dit el que hauria pogut ser una crònica normal en forma  resumida de l’acte d’eixa inauguració.

 -----ooooo00000ooooo-----

Però el Cronista no pot estar satisfet de com s’ha plasmat en la realitat el resultat d’aquell digníssim Projecte educatiu titulat “Mereixem un carrer” que tenia com a finalitat treballar “Per la igualtat d’homes i dones als noms dels carrers”, un projecte impulsat fa uns anys a Andalusia per la professora Rosa Liarte i aplicat ací per Mar Martínez i altres companys/nyes durant el curs 2020-2021 i que culminà amb els resultats d’una votació el dia 12-03-2021 que foren presentats a l’Ajuntament després de la mateixa. Aquelles votacions pretenien replegar el sentit majoritari de l’alumnat de primer d’ESO de l’IES i sisè de Primària dels col·legis davant unes propostes fetes per tots els grups i treballades a totes les aules. La votació sols determinava un ordre de vots, en cap moment votaren els alumnes l’emplaçament del carrer, qüestió última que ha segut una decisió exclusivament política. Algun motiu tindrà i més prompte o més tard es descobrirà.

I sí li ha resultat molt satisfactori –com no podia ser menys- de que una mestra d’escola del poble –“Empar Sicluna”- haja donat nom al primer carrer (?) amb nom de dona del nostre poble. Figura investigada i divulgada per ell. Ix molt més barat encara un treball d’investigació fet -com tots els demés- completament debades, que es copia i reprodueix -en part- sense la menció de l’autor.

Quan a la seua “aproximació bibliogràfica” vaig escriure: “És una pena que el masclisme imperant sempre a la nostra societat i més encara al segle XIX, que permetia que les dones estudiaren poc més que magisteri, tapara la seua figura fins el punt de que al mestre Cardona... se li dedicara en 1912 un carrer... i ella, què és possible que fora durant quasi trenta anys l’única mestra de xiquetes, haja quedat oblidada” (ell sols havia exercit 10/11 anys ací). En cap moment se’m passà pel cap quan investigava que això podia convertir-se en una realitat. 

I ara, venen “els peròs”. El meu viatge a la inauguració d’aquell matí fou “a patir”, un “viatge sacrificat”, perquè l’emplaçament triat no era i -considere que- tampoc és l’adequat. Una de les persones intervinents parlant-ne del carrer digué que “el nom era “D2”, no és un carrer adequat per a esta zona tan especial, per la que passeu cada dia l’alumnat i professorat de l’Institut d’Almussafes”, supose que es referia a eix nom ben simple, però pel Cronista tampoc “és un lloc adequat per portar el nom de la Mestra Sicluna”. Si durant 25 anys ha portat el de “D2” ha segut perquè el nom no servia per a res, perquè era un vial que no necessitava cap nom, perquè no viu -ni viurà mai- cap persona a ell i per tant no existirà cap adreça postat amb les dades de “Carrer Mestra Sicluna, nº 7”, per ficar un exemple. 

Al “callejero” d’Almussafes no apareixerà mai el nom del Carrer Mestra Sicluna, com tampoc apareix el de Henry Ford, el de La Granja, Canal de Crespo, Molí Panyeros, El Minat, Montanyana, Tramuntana, Gregal, etc., que es troben al Polígon Industrial. Qui els ha sentit nomenar en alguna ocasió? Viu a ell algun dels vostres amics o amigues? El de la Foia -no citat abans, encara que també ho és- ens sona un poc més però sense saber massa bé el motiu, una bona part de veïns i veïnes  del poble desconeix que existeix el carrer La Foia ací (casc urbà), el camí de La Foia (que va al Polígon), l’avinguda de La Foia (la principal dins el Polígon Industrial) i tot ve derivat de la història local, de que els terrenys on es troba Ford pertanyien majoritàriament a la Partida anomenada de La Foia (el diccionari de l’AVL defineix “partida” com a: “Divisió territorial, designada amb un mateix nom, que forma part del terme municipal d’un poble”). És possible que fins i tot un/a treballador/a d’alguna de les empreses del Polígon Industrial desconega el nom del carrer al que es desplaça cada dia a fer la seua faena. Saber això no és tan important, ni necessari, com conèixer el camí. Però tot el món sap quina es l’adreça de sa casa, la que deu ficar si vol rebre cartes o paquets... 

Per tant, eixa inauguració no li dona ni li donarà mai visibilitat a la figura de la “Mestra Sicluna”, tampoc representa de la mateixa forma “un acte igualitari”, un acte per donar “igualtat” a la Mestra que se li envia a un carrer (?) del Polígon Industrial a un quilòmetre del casc urbà, mentre que els “Mestres homes (Cardona i Medina)” si estan ací. Això és igualtat? Igualtat de què? No és una nova discriminació pel sexe? Jo, ahí ho deixe. 

Ho he dit ja algunes vegades i no se m’ha contradit en cap moment -entre altres coses perquè els resulta difícil, ja que està basat en arguments sòlids- però el que opina el Cronista no sembla interessar a algunes persones. 

Ho vaig fer amb el títol “COM ENCAIXAR EL NOM D’UN CARRER DE MESTRA DEL SEGLE XIX A UN POLÍGON INDUSTRIAL, EN LLOC DEL CASC URBÀ?” el dia 21 de juny de 2021, fa quasi 9 mesos. I el raonament portava com a conclusió personal que no es podia “encaixar” de cap forma. Doncs bé, l’han encaixat! Aleshores deia parlant del significat de les paraules “calle” i “carrer” als diccionaris: Així de “calle” es diu: “1. Vía pública, habitualmente asfaltada o empedrada, entre edificios o solares. // 2. Exterior urbano de los edificios.” I de “carrer”: “1. URBAN En una població, via pública entre dos files d’edificis o de solars, que generalment té separada la zona destinada als vehicles i la zona destinada als vianants. // 2. Conjunt que conforma el veïnat d’un carrer. // 3. Exterior urbà dels edificis.”» Pel Cronista el “carrer Mestre Sicluna” no és un carrer en el sentit de la paraula, perquè no està en zona urbana, perquè no té vivendes, perquè si limita amb el camps està en una zona “rústica” (rural) en contraposició a “urbana”, d’ahí la diferència de nom de padró d’impostos segons es referim a les vivendes (urbana) o als camps (rústica)... Els Parcs Industrials es construeixen sobre terrenys de camps, perquè tenen menys valor que els solars de la zona urbana del poble -que a més, prou vegades s’expropien als agricultors- i de normal tenen camps per algun costat, al límit del Polígon com passa ahí. El fet de que quan s’aprove el nou PGOU es convertirà en terrenys d’ús industrial no desbarata els meus arguments, tot al contrari, perquè s’edificaran fàbriques o empreses, però no vivendes... si és que fan falta, que esperem que sí. 

Podria donar més arguments per defensar el nom del carrer al lloc on corresponia fer-ho com és el casc urbà, encara que fora substituint el nom d’altre -Vicente Gay per exemple- per aplicació de la legislació sobre Memòria històrica i democràtica, una aplicació que sembla estancada al nostre poble des de fa uns anys, però també és cosa que ja he parlat en altres ocasions i tocarà repetir en el futur. 

Particularment, no descarte que el tema haja de quedar com s’ha decidit per unes quantes persones que -teòricament- deuen representar-nos a totes. Ja vaig dir en altra ocasió que si havíem estat 82 anys sense carrers amb nom de dona no calia córrer ara i prendre decisions que no estigueren consensuades per tal de que el nom triat poguera mantenir-se almenys altres 80 anys com a mínim, però no ha segut així. Qüestions com esta, s’hagueren pogut portar a un referèndum amb possibilitat de vot per a tot el poble!... I estic segur que Almussafes no hauria desterrat allà el nom de la Mestra Sicluna. 

Quan es prenen decisions com esta es corre el perill de que en uns anys puga canviar la composició del govern municipal i els nous responsables es plantegen també fer canvis en la nomenclatura de carrers municipals i estarien en el seu dret a fer-ho. Un tema, què no és precisament... per a jugar.

dimarts, 18 de gener del 2022

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – i 5. DEPURACIÓ DEL MAGISTERI LOCAL

I ja parle dels quatre mestres que n’hi havia en aquella època al poble: dos homes, Juan Bautista Trilles López (ací, des de l’any 1931) i Perfecto López García (1935) i dues dones, Juana Novella Santandreu (1931) i Elisa Ángeles Tejero Langarita (1935).

Tot començava amb la “Ley de 10 de febrero de 1939, fijando normas para la depuración de funcionarios públicos” que feia que tots/es, en aquest cas els/les Mestres, presentaren una instancia demanant ser rehabilitat per l’exercici de la professió. Anava dirigida al “Ilmo. Sr. Presidente de la Comisión depuradora del personal del Magisterio Primario de la provincia de Valencia” i s’acompanyava d’una “Declaración jurada” amb quatre pàgines amb qüestions per ser contestades ordenades de la a) a la t). 

A continuació s’iniciava el procediment contra cada mestre/a analitzant les seues respostes obligatòries a la “Declaración jurada” i a partir d’ella redactaven un “pliego de cargos” que remetien a cadascú/una perquè en el termini de 10 dies, redactara el “pliego de descargos” acompanyant-lo dels avals i al·legacions en la seua defensa.

Així què, amb tota la documentació anava formant-se un expedient. Es demanava informació de les autoritats: el responsable del Puesto de la Guardia Civil (Benifayó), el metge, l’alcalde i el rector. Eixa informació podia positiva a favor del mestre o la mestra, o negativa. A continuació cadascun/na es defenia dels càrrecs que se li imputaven o simplement defenia la seua actuació. I anaven aportant documentació que intentava ajudar al mestre/a en procés de depuració. Al final n’hi havia una proposta de sanció per part de la Comissió provincial -o l’absolució en la major part dels casos- i a continuació la resolució final del Ministeri d’Educació Nacional, una vegada revisat tot el material que venia de les províncies.

Entre totes les Comissions Depuradores de l’ensenyament la lletra D era la corresponent al Magisteri, a la C pertanyen els Instituts, Escoles Normals, Artes i  Oficis, Treball i Inspeccions”, a la B les “Escoles d’Arquitectura i Enginyeria i Escoles de Comerç” i la A les Universitats -és clar que estaven nomenades en castellà-.

Tots els expedients de depuració dels nostres quatre mestre foren instruïts per la “Comisión Depuradora del Magisterio Primario de la Provincia de Valencia” – D núm. 2. Els expedients constaven de: 19 fulls el de Elisa A. Tejero (alguns documents tenen més d’un full, les declaracions jurades fins a 4), 22 fulls el de Juana Novella, 55 full tenia el de Perfecto López (que una part de la guerra hagué de marxar al front amb la seua quinta) i 106 fulls el de Juan Bautista Trilles que era un expedient prou complicat per la gran quantitat de documentació adjunta.

Els tres primers mestres -dos dones i don Perfecto- foren segons els dos tribunals -provincial i estatal- confirmats en el seu càrrec i destí, tots tres en la mateixa data del 19 de maig de 1941.

Però el mestre Trilles no ho tindria tan fàcil, ja en la proposta de sanció provincial (sanció 1ª) se li proposa els següents tipus de sanció: inhabilitación cargos directivos y de confianza, traslado fuera de la provincia, por cinco años, suspensión de sueldo de dos años, etc,... que responien a les acusacions de: propagandista o elemento destacado del FP, militancia en PC, ateo, deficiencia profesional y colaborar en prensa republicana. Eren acusacions complicades i sobre tot la militància política i la seua irreligiositat serien una de les constants que es repetirien en la major part de les condemnes que arribarien una vegada acabats els procediments de depuració.

Així doncs, la sentència definitiva formulada per Madrid diu el següent: Dn Juan Bautista Trilles López. Maestro de Almusafes. Valencia. // “Pérdida de los haberes no cobrados; traslado fuera de la provincia no pudiendo solicitar vacante en cinco años e inhabilitación para cargos, etc. // La Comisión eso y de dos años de suspensión con abono y dos años de postergación. Es mal expediente, pero debe ser Maestro competente y se defiende bien en los descargos”. Portaria la data del 27 de juliol de 1942.

Les paraules condemnatòries de les autoritats locals bastaren per acusar-ho i tots els documents aportats en la seua defensa: cartes i certificats de mestres i exalumnes, directors/es de centres, informes d’inspecció i de juntes educatives i alcaldes dels pobles per on havia estat de mestre, algun sacerdot, les mestres i exalumnes d’ací, referències al director de la societat musical el mestre Moragues i fins i tot carta de Vicente Gay, dones de l’acció catòlica, d’alguna personalitat local de dretes a la qual ell havia avalat durant la guerra, inclosa alguna garantia de FET y de las JONS defenent-ho com afecte al règim, etc., dues declaracions jurades seues més i un informe manuscrit de 28 pàgines que titulà “Prólogo” i començà amb estes paraules: “A Dios, Juez Supremo, único que por su poder divino puede fallar sin pruebas, porque escruta en los interiores de las conciencias...” i que acabà amb “…del punto que acabo de desarrollar en mi defensa justa y necesaria para vindicar mi prestigio”, tot això sols serviria per a la coleta del final de la sentència transcrit al paràgraf anterior “Es mal expediente, pero debe ser Maestro competente y se defiende bien en los descargos.”

Tenia una defecte físic des del naixement -així apareix als escrits-, que ja des de xiquet el lliurà de fer les activitats de gimnàstica a l’institut, un problema als genolls que li obligava a caminar mal, encara que no necessitava “muletes”. I que no l’impedí exercir la seua professió de mestre per a la qual cosa li signaren el corresponent certificat d’aptitud física, tal com manava la legislació.

I la història acabaria prompte, després de viure al poble -en document del seu “expedient de responsabilitat política” del que parlaré després, datat en 3-11-1943 al carrer de Mestre Cardona, 1- sense treballar i cobrar el seu sou de mestre durant els dos últims cursos ací -els de 1942/1943 i 1943/1944- com a conseqüència de la sentència dictada, també hagué d’eixir de la província al ser traslladat obligatòriament per Concurs de trasllat a Orihuela del Tremedal (província de Terol). Prendria possessió el dia 9 de setembre de 1944 i va faltar de “carditis” (problemes de cor) el dia 29 de gener de 1945, per tant no arribà a cinc mesos els que pogué treballar a aquella nova escola. Amb el seu defecte físic de tota la vida que li dificultava la seua mobilitat i amb el cor malament com declarà en algun paràgraf del plec de descarrega davant la Comissió de depuració el seu trasllat a un poble (o més bé, aldea) a 1447 metres d’altitud respecte del nivell de mar, amb una pressió atmosfèrica diferent a la d’ací i per aquells carrers empinats, difícil ho tindria, aquella fou la pitjor condemna!.

El soterraren allí i la seua vídua i filla hagueren de tornar cap a València. Així acabà la història de l’únic exemple més conegut de mestre típicament republicà que ensenyà al nostre poble, que havia vingut en 1931 com a conseqüència d’una permuta amb D. Rafael Mercader. Ja abans de 1912 havia exercit a Almussafes com a mestre interí, temps durant el qual conegué a la seua esposa almussafenya Maria Dolores Alós Peiró amb la qual es casaria en un matrimoni canònic en setembre de 1919, malgrat que fou acusat de ser ateu, però no sempre els càrrecs eren completament vertaders o s’ajustaven a la realitat. 

A més de les penalitats que hagué de passar, també tingué el seu “Expedient de responsabilitat política” -com almenys altres 78 veïns del poble dels quals tinc constància-. El mateix tenia la finalitat de poder apoderar-se d’alguns dels seus bens si disposava d’un valor superior a 25.000 pessetes, però sols tenia el seu sou -que no arribava- i l’expedient obert en la data del 10-03-1943 per manament del Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Valencia fou tancat per sobreseïment per un “Auto” del 19-05-1944. Prompte l’arribaria l’exili provincial de que he parlat abans.

Els altres mestres continuarien la seua tasca ací -almenys Dª Ángeles i D. Perfecto, perquè Dª Juana ja estava jubilada-, havien segut confirmats al seus llocs de treball, es mostraven afins als règim que havia començat -quin remei els quedava sinó?- i seguien les directius que marcava el franquisme per a l’ensenyament a les escoles.

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – 4. DEPURACIÓ DEL MAGISTERI EN GENERAL

Com ja sabeu, a mi m’agrada definir moltes vegades el conceptes amb els qual treballe a les meues publicacions, hui comence usant el fragment de text d'un blog consultat que diu: «Según la Real Academia Española de la Lengua con “depurar” se refiere a la rehabilitación en el ejercicio de un cargo que tenía suspendidas sus funciones por causas políticas. Pero también hace alusión a algo que define con más precisión la esencia de lo que se pretendía y se realizó en aquella época: limpiar y purificar todo lo realizado en el periodo republicano». 

Al pròleg del llibre “Maestros valencianos bajo el franquismo” del que són autors J. M. Fernández Soria i M. del Carmen Agulló, editat per la Diputació de València en 1999, pròleg que escriu Alejandro Mayordomo Pérez, ja es desprén com des de la dictadura de Primo de Rivera es donen ordres en octubre de 1925 per a què els Rectors d’Universitats i els Directors i Inspectors de Primer Ensenyament vigilaren bé que els docents no exposaren a les seues aules doctrines antisocials o conta la unitat de la Pàtria. Durant el bienni radical-cedista de la II República, que seguí al primer -quest segon bienni fou “contrarreformista” o conservador per contraposició al primer bienni, que fou “reformista” o d’esquerres- s’estengué la idea de que el Magisteri estava altament imbuït per idees revolucionaries i començà a practicar-se unes cridades a la censura, denúncies, invitació a la depuració d’aquell Magisteri. Durant els moments previs la guerra civil i ja començada esta, el govern republicà també fica en marxa mesures depuradores contra la part que representava el govern de Burgos que anava avançant pel país. Per la seua part en agost de 1936 ja es donaren instruccions des de la part nacional ordenant el retorn de les activitats a les escoles primàries i el manament de contribuir a la “españolización de las juventudes del porvenir”, començant-se prompte a donar instruccions per a suspendre d’ocupació i sou de mestres informats desfavorablement...


Per mitjà d’un decret de 8 de novembre de 1936 es creen les Comissions depuradores dels i les mestres, al·ludint com a excusa que el magisteri “haya estado influido y casi monopolizado por ideologías e instituciones disolventes, en abierta oposición con el genio y tradición nacional (...)”. La Llei de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939 faria la resta, “próxima la total liberación de España se apresuraban a liquidar las culpas contraídas… por acciones u omisiones que hubieran contribuido a mantener la subversión roja o entorpecer el triunfo del Movimiento Nacional.” Per llei del 10 de febrer s’ordenava les depuració dels empleats públics i per ordre de 18 de març es donaven ordres per la depuració del personal docent depenent del Ministerio de Educación Nacionalperquè el magisteri havia estat “enverinat” durant el temps precedent. “Calia substituir una pedagogia per altra pedagogia” perquè l’educació podia ser una altre “front”, una nova “creuada”…


Altra Ordre de 8 de febrer de 1939 plantejava la depuració com un requisit per ingressar al Sindicato Español del Magisterio (S.E.M), Asociación Católica de Maestros y demás asociaciones profesionales del Magisterio, porque «se deben tomar las medidas necesarias para procurar que dichas organizaciones estén compuestas por “funcionarios de reconocida solvencia en el orden moral, patriótico y religioso, conforme a las directrices del nuevo Estado”»

Alejandro Mayordomo al·ludeix a que la depuració “es un tipo de violencia que se caracteriza por sus efectos psicológicos sobre los que la sufren” [...]. “Tiene un carácter preventivo” [...].” Para gran parte de aquellos maestros la depuración fue, sin duda, una gran y grave llamada de atención, respondía a la necesidad de hacer interiorizar la derrota, el “nuevo orden” y los referentes de fondo de la nueva cultura política y la nueva orientación pedagógica” [...]. “Su indudable efecto ejemplificador contenía una imborrable presencia de la amenaza -avisar, apercibir- y de la disuasión -desarraigar, desaconsejar-. Y de esta forma, como es lógico, la depuración era un motivo de autocensura, algo ciertamente preventivo, decisivo y, eso sí, productivo. El silencio, el olvido, la soledad, ...” [...]. “La depuración busca redimir para el futuro y alentar el Servicio en aquellos años de reconstrucción y rectificación.

I encara diu més: «El Ministerio de Educación Nacional se dirigía en 1943 al primer Consejo Nacional del S.E.M. reclamando el firme soporte humano del magisterio, la cooperación con una “nutrida falange de hombres de buena fe” para propagar la verdad, la idea y los ideales…que al haber sucumbido muchos maestros al influjo de la revolución roja había hecho necesario –“tarea dolorosa”- el trabajo emprendido para “celar con desvelo incansable por la ideología de estos cuadros de choque espirituales”; ellos, los maestros y maestras de la llamada nueva España, debían ser, en palabras del Ministro, “soldados de una fe gloriosa y vencedora”….»

I al llibre del que dalt ja he ficat els autors s’explicarien moltes coses al llarg de les seues 550 pàgines aproximadament. Després d’una introducció de més de 60 pàgines, la primera part estava titulada “Represión franquista y depuración del magisterio, la segona part tractava ja de la Depuración del magisterio valenciano” i parla de tot el mecanisme usat a l’hora de depurar a 2394 mestres homes i dones de València i la seua província. I després de més de 300 pàgines explicant tot el procés i les conseqüències apareix un “Apéndice” – de 125 pàgines numerades en números romans–, que contiene “un listado completo de maestros depurados de la provincia de Valencia con expresión de su identidad, destino escolar, cargos imputados, sanciones propuestas por la Comisión Depuradora y sanciones definitives, así como otros datos de interés”.

A una entrevista de la Cadena Ser, emissora de Cuenca, el dia 29-04-2019 en la qual participava l’autora del llibre “La lista de las maestras de Cuenca represaliadas por el franquismo”, la profesora conquense Teresa Marín Eced, esta deia què: “103 maestras de la provincia de Cuenca, un 20% del total que ejercían, fueron suspendidas de empleo y sueldo o inhabilitadas para la docencia. / El proceso de depuración tenía distintas fases. Lo primero era una declaración jurada de adhesión al Régimen, su pertenencia a la Iglesia o no haber pertenecido a partidos o sindicatos de izquierda. Después tenían que conseguir un informe preceptivo de las autoridades o personas con “solvencia ideológica” como el alcalde, la Guardia Civil o el párroco. Un tercer paso eran los informes voluntarios de vecinos o compañeros de profesión que declaraban bien a favor o en contra de las maestras y que fomentaban la delación. / El siguiente paso por parte de las maestras era presentar los pliegos de descargo para demostrar su inocencia consiguiendo avales de personas que llegaban a poner en riesgo su reputación lo que acabó siendo una tarea difícil para las procesadas.”

 

Treballs com el seu o com el citat des del principi d’esta publicació s’han publicat de quasi totes les comunitats i/o províncies al llarg de tota Espanya. Després contaré amb altres paraules com es desenvolupava aquest procés de depuració a la segona part, abans de parlar de les depuracions dels Mestres locals.

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – 3. SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA DE TRES PERSONES, SEGONA (I ÚLTIMA) PART: REFLEXIONS A PROPÒSIT DE LA SENTÈNCIA I ALTRES DADES

Em sembla curiós que es donen per provats fets que el mateix tribunal militar reconeix en un frase del “Resultando” dient “… sin que este extremo aparezca suficientemente probado”. Malgrat això després d’un punt -que és el que separa ambdues idees- diuen “HECHOS PROBADOS”. No sabem qui els havia provat.

No importava això, el que calia era condemnar a aquells que havien anat a la guerra defenent l’estat democràtic. No fa molts dies un amic que porta molts anys investigant tots estos temes a Benifaió em comentà que tots els judicis eren il·legals ja que com havia acabat la guerra el període encetat ja era civil, però els tribunals que jutjaven eren -tot al contrari- completament militars, com podeu comprovar a la sentència mirant els càrrecs de totes les persones que formaven el tribunal. “Eren sentències de tribunals militars en període civil.” Ell em deia que per qüestions d’economia processal, o siga per acabar més prompte, ajuntaven processats/ades en grups de 3 ó 4 i fins a 12 i a tots/tes els incloïen en la mateixa sentència i com els delictes de que els acusaven quasi sempre eren els mateixos...

I això perquè aquelles sentències es reduïen majoritàriament a dues acusacions: adhesió a la rebel·lió que comportava les penes més altes, de fins a 30 anys o pena de mort i auxili a la rebel·lió que eren penes menors, de 12 a 20 anys. I per explicar un poc el tema acudisc a la xarxa d’Intenet amb cites com les següents:

Deia CARLOS E. CUÉ al diari digital de El País en la data de l'1 de setembre de 2003 que: “Haberse mantenido fiel a la República durante la Guerra Civil fue considerado, a partir de 1940, después de la victoria del general Franco, un delito de "auxilio a la rebelión". Miles de españoles pasaron años y años en la cárcel por esa falta, otros tantos murieron fusilados. Los juicios sumarios que precedieron a la prisión o la muerte no han sido anulados.” Ja han passat 18 anys d’aquella cita i el tema continua exactament igual.

I a l’article titulat "Los delitos en aquella justicia al revés". Publicado el 6-10-2015 per "Las Merindades en la memoria" es diu què  "Desde 1936 a 1943 los tribunales militares establecen la jurisprudencia de que los que se opusieron por las armas en la guerra al “Legítimo Gobierno Militar constituido tras el Alzamiento”, es decir todos los que defendieron la República, son reos de los delitos de Rebelión Militar, si emplearon armas y de, Adhesión a la Rebelión, Auxilio a la Rebelión, Inducción a la Rebelión, o Apología de la Rebelión, si no las emplearon.”


Però, també he acudit a les fonts bibliogràfiques més properes. Aixi: A. Calzado i Ricard C. Torres escriuen moltes coses interessants al seu llibre “Un silenci extens. El Franquisme a la Ribera Baixa (1939-1962)” editat per la Diputació de València en 1995. Ja a les primeres pàgines es diu que: “La premsa local ressenyava diàriament arrests, detencions, ordres de recerca i captura, execucions sumàries i l’alliberament de presoners dels camps de concentració” (pàg. 22) /// “El resultat fou una nova societat cimentada en les presons i els cementeris” / “L’ambient repressiu quedà reflectit en la premsa: exaltació, repetida fins la sacietat, de les víctimes de la violència política durant la guerra, detencions, processos judicials, execucions, etc.”  (pàg. 23) // “Els encausats es presentaven en grup davant el tribunal i els fiscal es limitava a demanar la pena més elevada, mentre que els acusats tractaven d’utilitzar els llaços familiars per a evitar o eludir la sentència.” /// “El defensor, que no era superior al rang de capità, li demanava clemència al president, sense més, i aquest dictava sentència” /// “Per regla general [la sentència] era coneguda d’avantmà pels components [del Tribunal] i la duració del «procés» no excedia més de 15 minuts habitualment.” / “Les garanties judicials brillaven per la seua absència i la indefensió era el comú denominador de tots aquells que devien afrontar aquest tipus de judici...” (diverses cites de la pàg. 25). /// Altres imputacions com «adhesión», «auxilio a la rebelión», «denegación de auxilio a la rebelión» o «excitación a la rebelión» són una translació dels valors jurídics, ja que en termes del Codi Militar els que es rebel·laren foren els vencedors. La «justícia al revés», tal com propugnava Serrano Súñer, era una realitat.” (pàgs. 27-28). Totes les cites incloses corresponen al capítol I titulat “La repressió franquista”. (Els símbols “/”  significa que són textos separats per un punt i apart, el de “///” significa que eren textos de diferent paràgraf).

A mi m’agradaria saber en quants casos d’entre els milers de judicis sumaríssims fets per aquells tribunals militars es trobaren amb dubtes sobre la veracitat dels delictes que els imputaven i foren declarats innocents. En aquell temps no existia allò de la “presumpció d’innocència”, sinó tot al contrari.

Al segon “considerando” del document de la sentència diu que “procede declarar haber lugar a responsabilidad civil, del procesado que se condena, quedando sujeto a indemnizar a los que en definitiva resulten perjudicados por el delito...” Jo pense que era el mateix text o molt semblant que es solia escriure sempre als documents de condemna. Però comprovat per mi el llistat de les persones que tingueren obert un “expedient de responsabilitat política” cap de les tres es troba entre 79 que vaig repassar a l’Arxiu de Sueca en 2018 i 2019 i que tinc en una base de dades. Eixos expedients, que -de moment- no ha interessat digitalitzar al nostre poble per ficar-los a l’abast de qualsevol investigador que vaja per l’Arxiu Municipal, que no siga el Cronista -que sap anar a Sueca, on es troben i els ha repassat dues vegades-. Eixa qüestió la vaig plantejar a l’Ajuntament el dia 13-06-2018 en un escrit amb registre d’entrada sense que encara -i com altres escrits presentats- haja tingut resposta.


I ara ja vaig a parlar algunes coses sobre les famílies dels dos que identifique a la sentència. Per això he rebuscat a les dades del Censo Municipal de 1935. El primer, Francisco Girona Monserrat era el fill menor de Ramón Girona Albuixech i de Joaquina Monserrat Navarro, nascuts en 1868 i 1869 respectivament. Francisco tenia en aquell temps 22 ó 23 anys (havia nascut en 1914) i vivia a la casa paterna amb ells i una germana dos anys major (Milagros, nascuda en 1912), a la Plaza Galán y García, nº 10, exactament al mateix lloc al que hui diguem la Plaça del Mercat i on ara viu el fill, que també es diu Francisco Girona. Si fem cas dels cognoms, aquell matrimoni havia tingut set fills/es dels quals cinc ja estaven casats i per tant vivien a altres cases del poble, es deien de nom: Ramón (n. 1891), Joaquín (n. 1898), Ángeles i Isabel - segurament bessones perquè van nàixer el mateix any de 1901- i Amador (n. 1909).

En referència al segon condemnat de la sentència, Salvador Albors Aguado, he de comentar que vivia al carrer de Victoria Kent, nº 13 (actual carrer de Plantades), era fill de Francisco Albors Romaguera i de Vicenta Aguado Ludeña, nascuts en 1882 i 1883 respectivament. El matrimoni havia tingut quatre fills que vivien en 1935 -sé que tingueren tres més que havien mort joves-, tres homes i una dona, que encara eren tots fadrins. Salvador era el major de tots ja que havia nascut en 1916. Després li seguien Ángeles (n. 1918), Vicente (n. 1923) i Enrique (n. 1924).

Els homes de totes les famílies es dedicaven com quasi tots els del poble a treballar al camp com a jornalers, llevat del pare i un germà de Francisco Girona que consten al cens com a llauradors i també Amador, del qual diu que és “ordinari”. La diferència està en que els llauradors tenien terres en propietat que treballaven i els jornalers  treballaven per a altres propietaris/es, independentment de que tingueren alguna pròpia.


Resulta prou curiós que tant Francisco Girona com Salvador Albors van aprendre a llegir i escriure a la presó, alguna cosa bona hi havien de traure. En aquella època una gran part de la població encara era analfabeta, malgrat el treball que havien fet alguns mestres d’escola, als quals segurament no acudien molts xiquets encara perquè havien d’ajudar des de ben menuts al sustent familiar. Sé que a Salvador Albors li alfabetitzà un altre jove del poble, però quan ja portaven treballant un parell d’anys aquell li digué un dia “no cal que continues venint a classe doncs ja saps tant com jo”. Desconeguem les dades del mestre -que igual no tenia ni títol-, company de la presó, perquè Salvador no ho contà al fills ja que no li agradava parlar mai d’aquella època, però si li digué en una ocasió al seu fill Salvador, que quan va eixir de la presó després de complir 5 anys de condemna i vingué al poble, una persona de les que manava -supose que seria l’alcalde o algun regidor- li comentà al veure’l, “si arribe a saber que el que eixia alliberat anaves a ser tu, t’havies quedat allà més temps”. Les autoritats, sempre tant amables!.

Desconeguem quin va ser l’ensenyant de Francisco Girona. Ell era republicà convençut i la seua afecció per la lectura li duraria tota la vida. Ja tornat a casa s’envoltà d’una bona biblioteca amb alguns autors de pensament d’esquerres que encara es conserva -almenys en part perquè la planta baixa de la vivenda patí alguna inundació- i de ben major arribà a estudiar esperanto -la llengua que creà Zamenhof-, del qual he pogut veure alguna llibreta grossa amb tots els temes manuscrits per ell. 

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA LOCAL 2022 – 2. SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA DE TRES PERSONES, PRIMERA PART: DOCUMENT I TRANSCRIPCIÓ

En un principi he de comentar-vos que això anava a eixir ahir, però per una part, vaig dedicar altra publicació a la memòria organitzada pel municipi i no m’agrada solapar publicacions -cosa que de vegades em toca fer, com en festes- encara que siguen en diferents grups. De l’altra, tenia que reflexionar sobre el tema que tinc en marxa i és que el meu treball “fet debades” -com tots sabeu- no deuria afectar en cap moment la meua salut. 

I continue ja la meua “III setmana de memòria democràtica local” amb una sentència condemnatòria. Es tracta d’un document aportat per una de les tres famílies, però per a publicar-ho he demanat i rebut la corresponent autorització verbal de totes, de dues d’elles directament a través d’un fill de cadascú i la tercera a través d’un dels altres dos, però com no ho he parlat en persona amb la tercera m’incline per deixar sols la lletra inicial del nom i els cognoms d’eix processat per tal de que quede de forma anònima. He d’aclarir que com han passat més de cinquanta anys podria fer-ho perfectament amb totes les dades, però m’agrada fer les coses de la millor manera. El document original té molt poca qualitat, d’ahí que haja transcrit tot el text de la sentència. A l’hora de transcriure’l he intentat mantenir l’ortografia original, per tant si trobeu alguna falta el més probable és que així estiga al mateix. Allí on no es veu bé el text o falta alguna part de paraula, perquè l’original podria estar grapat a altres fulls, he ficat el que jo pense que podria ser dins unes claus -[ ]- o uns signes d’interrogació -¿ ?-, com passa amb una firma de membre del tribunal. Els membres del mateix són un tinent coronel, un comandant, dos capitans i un tinent. Com desconec la terminologia processal de la justícia no sé si algun dels vocals actuaria de defensor dels processats, almenys no apareix clar si l’havia. I a falta d’altres imatges incloc alguna de la presó de Sant Miquel dels Reis, que fou el lloc on acomplirien la seua condemna.

A la segona part faré una reflexió sobre el tema i parlaré un poc dels dos protagonistes dels que done les seues dades. I ja comence.

                                               -----ooooo00000ooooo-----

Dalt n’hi ha un segell que diu: Comisión Examen de Penas / Provincia de Valencia / Propuesta nº 5451 al 5453.

A la part esquerra es troba un requadre on consta el Tribunal: Presidente TTE. COR GONZALEZ LOPEZ / Vocales COM GONZALEZ BARUTELL / CAP GONZALEZ TEVAR / CAP GARCIA ORTIZ / Vocal Ponente: TTE BELDA EGUÍA

SENTENCIA

En la Plaza de Sueca a 15 de Diciembre de mil novecientos treinta y nueve Año de la Victoria.

Reunido el Consejo de Guerra Permanente número cuatro para ver y fallar la causa número 16353 que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados

FRANCISCO GIRONA.MONSERRAT,

SALVADOR ALBORS AGUADO,

V. F. R.

Todos ellos mayores de edad penal y cuyas demás circunstancias constan en el presente sumario. Dada cuenta de los supuestos (¿?) por el Sr. Secretario, oídos los informes del Ministerio Fiscal y de la Defensa, y las manifestaciones de los procesados, presentes en el acto de la vista, y

RESULTANDO: Que el procesado FRANCISCO GIRONA MONSERRAT, de 25 años, soltero, labrador, natural y vecino de Almusafes. El procesado SALVADOR ALBORS AGUADO, de 24 años, soltero labrador, natural y vecino de Almusafes, y V. F. R., de 25 años, soltero, labrador, natural de Almusafes y vecino de Benifalló. Que ambos procesados de afiliación extremista, afiliados a la C.N.T., desde antes del G.M.N. fueron voluntarios a las filas rojas, en la 112 Brigada Mixta, delatando a soldados de significación derechista, algunos de los cuales fueron asesinados, inculpándoles que formaron parte del pelotón que los fusiló, sin que este extremo aparezca suficientemente probado. HECHOS PROBADOS.

CONSIDERANDO: Que los hechos relatados en el anterior resultando y que se declaran probados, constituyen un delito de adhesión a la rebelión, presunto (¿?) y penado en el articulo 228 del Código de Justicia Militar, del cual es autor el procesado, sin que concurran modificativas.

CONSIDERANDO: Que procede declarar haber lugar a responsabilidad civil, del procesado que se condena, quedando sujeto a indemnizar a los que en definitiva resulten perjudicados por el delito, a cuyo favor se consigna la reserva expresa de las acciones pertinentes, según determina el Decreto de 10 de Enero de 1937.

[EXPU]ESTOS: Los citados artículos y demás de general aplicación.

FALLAMOS: Que debemos condenar y condenamos a los procesados FRANCISCO GIRONA, MONSERRAT, SALVADOR ALBORS AGUADO, y V. F. R., a la pena de TREINTA AÑOS DE RECLUSIÓN MAYOR., con las accesorias legales correspondientes, abono de prisión preventiva, y pago de la responsabilidad civil, con limitación de cuantía.

Así por esta nuestra sentencia lo pronunciamos mandamos y firmamos.

N’hi ha algunes signatures de: José Gonzalez Barrutel, (¿?), Miguel Gonzalez Lopez y Fernando Belda.

Com veureu falta la firma d’un dels membres del tribunal.